El jardí de les delícies
El jardí de les delícies és l'obra cabdal del pintor neerlandès Hieronymus Bosch, sovint anomenat el Bosch. Es tracta d'un tríptic pintat a l'oli de 206 × 386 cm, compost per una taula central i dues de laterals (pintades en els seus dos costats) que es poden tancar sobre aquella.
És una obra de gran simbolisme que encara no ha estat completament desxifrat. Com El carro de fenc i el "Tríptic del Judici Final", el Jardí de les delícies queda fora de qualsevol classificació iconogràfica tradicional. Es considera, no obstant això, que l'obra obeeix a una intenció moralitzant que hauria estat comprensible per a la gent de l'època; en aquest sentit, el mateix rei Felip II de Castella, algú poc sospitós d'heretgia, va arribar a adquirir el quadre a conseqüència del seu interès per aquest. Es considera com una de les obres més fascinants, misterioses i atraients de la història de l'art; el quadre forma part dels fons d'exposició permanent del Museu del Prado de Madrid.
Història del tríptic Com la resta de les obres del Bosch, manca de datació unànime entre els especialistes. És una d'aquelles en la qual més enfrontades estan les posicions, ja que mentre uns la consideren jove, d'altres diuen que és obra de maduresa. Baldass i d'altres la situen a l'època jove del Bosch (1485). Cinotti la situa entorn de l'any 1503. Altres fonts parlen de cap al 1510. Tolnay i Larsen la situen al final de l'activitat del Bosch (1514-1515). Les anàlisis dendrocronològiques parlen de després del 1466. Al catàleg de l'exposició sobre l'artista realitzada a Rotterdam l'any 2001 se n'assenyala la data entre 1480 i 1490.
A partir de Gibson i fins i tot en l'actualitat (Hans Belting, 2002), s'ha conjecturat que es va realitzar per a Enric III de Nassau. Els primers posseïdors de l'obra van ser, doncs, els membres de la casa de Nassau, al palau del qual de Brussel·les va poder veure el quadre el primer biògraf d'El Bosch, Antonio de Beatis, personatge que viatjava en el seguici del cardenal d'Aragó, l'any 1517. La seva descripció no deixa lloc a dubtes que es troba davant el famós tríptic: «Després hi ha algunes taules amb diverses extravagàncies, on s'imiten mars, cels, boscos i camps i moltes altres coses; uns que surten d'una petxina marina, d'altres que defequen grues, homes i dones, blancs i negres en actes i maneres diferents, ocells, animals de totes classes i realitzats amb molt de naturalisme, coses tan agradables i fantàstiques que de cap manera es podrien descriure a aquells que no les hagin vistes».
Va ser heretat pel seu fill René de Châlon i després pel nebot d'Enric, Guillem d'Orange, líder de la revolta holandesa contra la corona dels Habsburg. Va ser confiscat pel duc d'Alba, incloent-se a l'inventari redactat amb tal motiu el 20 de gener del 1568. El duc va deixar els quadres al senyor Fernando, el seu fill natural i prior de l'orde de Sant Joan.
Va ser comprada per Felip II en la subhasta dels béns del senyor Fernando, i enviada al monestir d'El Escorial el 8 de juliol del 1593. Es va col·locar al dormitori del rei, on va estar fins a la seva mort. És la pintura més famosa de la col·lecció de nou de Hieronymus Bosch que Felip II va reunir a El Escorial.
Al principi, al quadre se'l denomina 'Una pintura sobre la varietat del món' '. Després, el Quadre de les maduixes, denominació que es deu al monjo de l'Abocador d'Escòria José de Sigüenza, el primer crític de l'obra. Poleró, que proposa el 1912 una catalogació de les obres del Museu del Prado, el denomina tríptic 'Dels delits carnals'. D'allà arrenca la seva denominació actual de 'Jardí de les delícies' ' o 'De les delícies terrenals'. Va ser traslladat al Museu del Prado l'any 1936 per a la seva protecció a causa de la Guerra civil espanyola. Després de la guerra, per desig del dictador Franco, va entrar a formar part de les col·leccions del Prado.
Estil Aquests quadres semblen una censura implacable, però la seva inacabable fantasia i l'enquadrament poètic els fa, malgrat tot, divertits i optimistes. La seva ironia i burla del món es contraposen al realisme hieràtic de Jan Van Eyck.
L'objectiu sembla el de moralitzar; recorden la tradició medieval que se servia de la deformació i la caricatura per a revelar la malícia dels seus personatges. Aquesta és l'opinió tradicional, com considera el seu primer analista, el pare Sigüenza (1605): Recursos pictòrics: no obstant això, el Bosch supera les seves fonts gràcies al bagatge heretat dels Van Eyck i altres pintors flamencs, que li han proporcionat nombroses eines pictòriques. A la cruesa medieval s'afegeix, ara, una visió poètica gràcies als recursos en els quals el Bosch era un mestre: va ser un gran dibuixant, un mestre del color del clarobscur, el tractament de la llum i la perspectiva; el paisatge (n'hi ha de lluminosos o crepusculars), que malgrat ser irreal és sempre líric. El clar cromatisme de l'ala esquerra i de la taula central s'ha comparat amb miniatures perses (L v. Puyvelde), mentre que la grandiosa representació nocturna de la part superior de l'infern anuncia les escenes de nit dels segles XVI i XVII.Composició: és aparentment caòtica, amb multitud d'escenes col·locades sense obeir a una ordenació espacial clara, encara que en totes les escenes semblen existir grans objectes que actuen com a eixos organitzadors (les fonts a la primera taula, els estanys en la segona, i l'home-arbre i la samfoina en la tercera). Col·loca sempre la línia de l'horitzó molt alta per aconseguir profunditat i poder posar successius plans que, malgrat la seva independència, es fonguin els uns amb els altres. Malgrat estar compost per nombrosos petits detalls, el tríptic es basa en una composició molt reflexionada. El paradís i la Terra estan units per la mateixa claredat i un mateix horitzó, repetint-s'hi l'estructura circular i les llacunes. No obstant això, l'infern és diferent, nocturn, desesperançat.