La Font de la Gràcia

La Font de la Gràcia, també coneguda com La Font de la Vida i subtitulada a partir del segle xix com El triomf de l'Església sobre la Sinagoga, és una obra pictòrica realitzada a l'oli sobre taula de roure.

Pertanyent a l'escola dels primitius flamencs, no s'ha pogut establir amb seguretat el seu autor, encara que se sol assignar al taller de Jan van Eyck, probablement realitzada per algun anònim deixeble o seguidor seu. S'estima que la data d'execució es troba entre els anys 1430 i 1455.

La pintura és una al·legoria teològica i respon a un punt de vista medieval, eclesiàstic i maniqueista. Presenta un contrast simbòlic i antinòmic que expressa la centralitat de l'Eucaristia per a l'Església, però recorrent al antijudaisme.

L'oli es troba al museu del Prado, a Madrid i s'en coneixen a més dues còpies.

Història D'aquesta forma apareix l'obra esmentada al llibre becerro del monestir dels Jerònims del Parral de la ciutat de Segòvia, lloc al que va ser donada pel rei Enric IV de Castella, fundador del monestir, cap a l'any 1459. El suport és una taula de roure coberta per un preparat a base de calç que, unit al fet que surti esmentat al llibre becerro, fa pensar que el més probable és que fos creada al comtat de Flandes.

El 1838 l'obra va passar al Museu de la Trinitat, que es va fusionar amb el Museu del Prado el 1872. L'esment de l'obra al llibre becerro va ser descobert per Pedro de Madrazo el 1875, ja que abans es creia que la taula procedia de la catedral de Palència, ja que a final del segle xviii Antonio Ponz havia situat allí una pintura amb les mateixes característiques que finalment ha resultat ser una còpia.

Context històric i interpretació Quan aquest treball va ser dut a terme existien tensions entre cristians i jueus, especialment en l'àmbit científic i teològic. Llavors, s'esperava que les diferències entre les comunitats cristianes i jueves fossin resoltes a través de debats interreligiosos coneguts com a disputes teològiques. Aferrissats com sovint ho eren, aquells debats no tan sols enfrontaven teòlegs cristians i erudits jueus, sinó també nous cristians i rabins.

Al període baixmedieval, un assumpte de gran importància per a l'Església catòlica era custodiar i reafirmar l'eucaristia com a manifestació de la naturalesa messiànica i redemptora de Crist. No obstant això, històricament, va estar acompanyat de persecucions i massacres, així com la conversió al catolicisme de nombroses comunitats jueves en massa i per la força a partir del segle xi. A Espanya, la revolta antijueva de 1391, juntament amb les successives conversions per la força de comunitats hispanojueves al cristianisme, van culminar en ressentiment per part d'aquells que encara seguien sent jueus i amb la persistent sospita general per part de la comunitat cristiana envers tots els nous cristians, més enllà de si ells haguessin abraçat el cristianisme tan sols en aparença o autènticament, des de la fe.

Les intencions últimes que van sustentar la imatgeria visual i les disputes de l'edat mitjana no van ser només la resultant de desacords científic-teològics, sinó que és possible que diferents aspiracions de poder tant polític com doctrinal hagin agreujat les tensions que ja per si mateix eren importants entre ambdues comunitats a la baixa edat mitjana. És arran d'això que tot allò que va poder haver estat tema de debat, sosté Nirenberg, és expressat en la taula del Prado en termes d'«ansietat estètica», és a dir, en un tipus d'obra estilísticament refinada i interreligiosament tòxica.

Segons Fransen, el tema central de la Font de la Gràcia és l'eucaristia; però, a diferència del Políptic de Gant, a la taula del Prado «els jueus estan representats d'una forma extremadament negativa». En efecte, els jueus del Políptic de Gant, com va assenyalar Dequeker el 1982, estan representats d'«una forma completament diferent, barrejats en harmonia en la gran comunitat de tots els sants». Aquest últim aspecte de la taula del Prado posa en evidència una actitud extrema, que no és consistent ni amb l'harmonia ni amb el caràcter netament universal que són propis de l'art de Jan van Eyck.

Corresponent a l'estil primitiu flamenc desenvolupat a l'edat mitjana tardana, la Font de la Gràcia reflecteix la deterioració de la convivència entre les comunitats cristiana i jueva a Europa. Donat la seva forma i contingut, aquesta obra és netament medieval i involucra un imaginari cristià reivindicatiu davant el judaisme, així com un vehicle de propaganda antijueva.

Segons Akerman, La Font de la Gràcia és un treball que té com a fonament reafirmar la fe del creient catòlic en els dogmes de l'eucaristia i la transubstanciació, encara que combinant-los en la taula amb la suposada condició ruïnosa del judaisme (antic o contemporani), per postular la Teoria del Reemplaçament i dissuadir a través d'aquesta última al convers en aparença del seu possible criptojudaisme.